Gent corrent
Francesc Mestres: "¿Veu aquest espai? L'omple quan jo mori"
Té un gran arxiu d'esqueles i recordatoris funeraris. Al seu poble és famós per això. Ja ha dissenyat i ha imprès el seu.
Edició Impresa
MAURICIO BERNAL
Dimecres, 9 de juliol del 2014
-Miri, abans de començar. Com que sabia que venia, el vaig estar buscant.
-¿Buscant?
-I només tinc un Bernal. De primer cognom, dic. Aquesta és la fitxa. Antonio Bernal Ramírez. Nascut a Sevilla i mort de miocarditis a la Model el 10 de desembre de 1945.
-Una fitxa. Jo pensava que eren només recordatoris. Recordatoris i esqueles.
-No tot. Miri aquest llibre.
-La Repressió franquista a Catalunya, 1938-1953.
-De Josep Maria Solé i Sabaté. Me'l va donar ell mateix. De tots els morts que apareixen aquí, més o menys uns 3.000, he fet una fitxa, cada un té la seva. El gruix del que hi ha en aquestes caixes són recordatoris i esqueles que he anat acumulant amb els anys, però també tinc milers de fitxes de morts de la guerra civil. Per això, més que de col·lecció, a mi m'agrada parlar d'arxiu.
-¿Com va començar? ¿I per què? ¿Quants morts hi ha aquí?
-L'arxiu consta de 54.000 noms. La majoria, com li dic, en esqueles i recordatoris. ¿Que com vaig començar? A mi sempre m'ha agradat col·leccionar coses, i un dia, sent jove, vaig haver d'ajudar a buidar el pis d'una tia que havia mort. Bé, doncs em vaig quedar amb els recordatoris. Abans la gent els guardava. Una mica després va morir el meu pare, i també vaig conservar els seus.
-I com… ¿Com els aconsegueix? No deu estar sempre anant a funerals.
-Ha, ha. No, és clar que no. Me'ls dóna la gent. Ara estic jubilat, però jo era mestre, vaig viure en una desena de pobles i és d'allà d'on tinc més recordatoris. Aquí a Maials, si mor algú del poble i per algun motiu jo no hi sóc, sempre em deixen el recordatori a la bústia. Sóc tan conegut que una vegada vaig fer una exposició.
-¿Aquí? ¿Al poble?
-A la Fira de l'Oli, sí. Els recordatoris que vaig exposar els tinc des d'aleshores en aquests àlbums, que volia ensenyar-li. Els ordeno per categories: artistes, polítics, religiosos, antics, estrangers, curiosos…
-A veure, vegem. Quines coses rares té.
-Ah, n'hi ha molts. Josep Pla. Joan Brossa. Frederic Marès. Joan Miró. De polítics tinc diversos Borbons, Xirinacs, Trias Fargas, Primo de Rivera, Calvo Sotelo, fins i tot Franco. Entengui'm: tot això per a mi és història. A estrangers tinc recordatoris de Grècia, de Iugoslàvia, França, Portugal… A Grècia, quan algú del poble mor pengen esqueles a les façanes de cada casa. Jo anava per allà i se'm va acudir agafar-ne una; doncs va sortir la mestressa i em vaig guanyar una bronca monumental. En fi. ¿Sap quina és una de les meves grans satisfaccions?
-Quina.
-Són dues, en realitat. Quan estableixo parentius, per un costat. Com que estan per ordre alfabètic, a vegades tinc el pare i m'arriba el recordatori del fill, o del germà. I quan tinc una fitxa que he fet i m'arriba el recordatori. M'ha passat.
-¿Què és això que té aquí?
-¿Això? Un regal que li vull fer.
-Ah. No em digui. ¿Què és?
-És el meu propi recordatori.
-Però… potser… ¿Està malalt?
-No, no. Estic bé. Simplement he decidit fer el meu recordatori en vida, i no que me'l facin quan estigui mort. Deixo la feina feta. L'hi dono a la gent que mostra algun interès, que sé que no se'n riurà, que té sensibilitat. N'he repartit uns 30 o 40, bàsicament entre amics.
-¿I la família?
-La família encara no. Els fa una mica de iuiu. ¿Veu aquest espai en blanc? Ha d'omplir-lo quan jo mori. Aquí escriu el lloc, i aquí, la data.
-Miri, abans de començar. Com que sabia que venia, el vaig estar buscant.
-¿Buscant?
-I només tinc un Bernal. De primer cognom, dic. Aquesta és la fitxa. Antonio Bernal Ramírez. Nascut a Sevilla i mort de miocarditis a la Model el 10 de desembre de 1945.
-Una fitxa. Jo pensava que eren només recordatoris. Recordatoris i esqueles.
-No tot. Miri aquest llibre.
-La Repressió franquista a Catalunya, 1938-1953.
-De Josep Maria Solé i Sabaté. Me'l va donar ell mateix. De tots els morts que apareixen aquí, més o menys uns 3.000, he fet una fitxa, cada un té la seva. El gruix del que hi ha en aquestes caixes són recordatoris i esqueles que he anat acumulant amb els anys, però també tinc milers de fitxes de morts de la guerra civil. Per això, més que de col·lecció, a mi m'agrada parlar d'arxiu.
-¿Com va començar? ¿I per què? ¿Quants morts hi ha aquí?
-L'arxiu consta de 54.000 noms. La majoria, com li dic, en esqueles i recordatoris. ¿Que com vaig començar? A mi sempre m'ha agradat col·leccionar coses, i un dia, sent jove, vaig haver d'ajudar a buidar el pis d'una tia que havia mort. Bé, doncs em vaig quedar amb els recordatoris. Abans la gent els guardava. Una mica després va morir el meu pare, i també vaig conservar els seus.
-I com… ¿Com els aconsegueix? No deu estar sempre anant a funerals.
-Ha, ha. No, és clar que no. Me'ls dóna la gent. Ara estic jubilat, però jo era mestre, vaig viure en una desena de pobles i és d'allà d'on tinc més recordatoris. Aquí a Maials, si mor algú del poble i per algun motiu jo no hi sóc, sempre em deixen el recordatori a la bústia. Sóc tan conegut que una vegada vaig fer una exposició.
-¿Aquí? ¿Al poble?
-A la Fira de l'Oli, sí. Els recordatoris que vaig exposar els tinc des d'aleshores en aquests àlbums, que volia ensenyar-li. Els ordeno per categories: artistes, polítics, religiosos, antics, estrangers, curiosos…
-A veure, vegem. Quines coses rares té.
-Ah, n'hi ha molts. Josep Pla. Joan Brossa. Frederic Marès. Joan Miró. De polítics tinc diversos Borbons, Xirinacs, Trias Fargas, Primo de Rivera, Calvo Sotelo, fins i tot Franco. Entengui'm: tot això per a mi és història. A estrangers tinc recordatoris de Grècia, de Iugoslàvia, França, Portugal… A Grècia, quan algú del poble mor pengen esqueles a les façanes de cada casa. Jo anava per allà i se'm va acudir agafar-ne una; doncs va sortir la mestressa i em vaig guanyar una bronca monumental. En fi. ¿Sap quina és una de les meves grans satisfaccions?
-Quina.
-Són dues, en realitat. Quan estableixo parentius, per un costat. Com que estan per ordre alfabètic, a vegades tinc el pare i m'arriba el recordatori del fill, o del germà. I quan tinc una fitxa que he fet i m'arriba el recordatori. M'ha passat.
-¿Què és això que té aquí?
-¿Això? Un regal que li vull fer.
-Ah. No em digui. ¿Què és?
-És el meu propi recordatori.
-Però… potser… ¿Està malalt?
-No, no. Estic bé. Simplement he decidit fer el meu recordatori en vida, i no que me'l facin quan estigui mort. Deixo la feina feta. L'hi dono a la gent que mostra algun interès, que sé que no se'n riurà, que té sensibilitat. N'he repartit uns 30 o 40, bàsicament entre amics.
-¿I la família?
-La família encara no. Els fa una mica de iuiu. ¿Veu aquest espai en blanc? Ha d'omplir-lo quan jo mori. Aquí escriu el lloc, i aquí, la data.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada