dilluns, 20 de novembre del 2017
Quan Alfons XIII i Primo de Rivera van desbaratar l'escola catalana
Quan Alfons XIII i Primo de Rivera van desbaratar l'escola catalana
Barcelona 6 d'agost de 1914. Enric Prat de la Riba , líder de l' Lliga Regionalista i president de la Diputació de Barcelona, proclama la constitució de la Mancomunitat de Catalunya , la federació voluntària de les quatre diputacions catalanes. El precedent de l'autogovern. Prat de la Riba, primer president, en el discurs inaugural proclamava que la missió de la Mancomunitat era "recuperar la capacitat de gestió de les antigues Corts catalanes" i de forma prioritària " dotar tots els municipis de la seva escola, de la seva biblioteca, de el seu telèfon i de la seva carretera", En un moment en què molts pobles del país no tenien, encara, cap d'aquests equipaments. Les escoles primàries, les biblioteques i les Escoles Professionals i Escoles Tècniques responien a una demanda social, cultural i empresarial que projectava situar Catalunya en els estendards educatius i professionals europeus. Una obra gegantina impulsada amb recursos molt limitats -però amb una gran determinació política i una gran dosi d'imaginació per salvar els obstacles- que, deu anys més tard (1924) i en ple creixement, seria la primera víctima del règim dictatorial de Primo de Rivera. Abans de la Mancomunitat L'any 1914 Catalunya ja havia abraçat plenament la Revolució Industrial . Les xemeneies de les fàbriques havien suplantat els campanars de les esglésies com a elements destacats del skyline de les ciutats. I les sirenes de les fàbriques havien desplaçat les campanes parroquials en la missió de marcar les jornades laborals. Però aquestes alteracions no havien repercutit positivament sobre les condicions de vida de les classes populars. Els carrers i les places dels grans centres industrials del país (Barcelona, Sabadell, Terrassa, Reus, Lleida, Mataró, Tarragona, Girona, i Manresa) eren bassals de misèria i conflictivitat. El amuntegament habitacional, la manca d'higiene, la desnutrició i les malalties (la tuberculosi, l'alcoholisme i les venèries, sobretot) causaven estralls. I a tot això se sumava l'analfabetisme -o en el millor dels casos el deteriorament de la poca cultura adquirida a l'escola- mentre el sector secundari s'havia convertit en el protagonista de l'activitat econòmica del país i reclamava la formació i la incorporació d'obrers i de tècnics especialitzats que transportessin la indústria catalana cap a la Segona Revolució Industrial. Aula d'dibuix de l'Escola del Treball de la Mancomunitat. Font Xarxanet En aquell 1914, fa escassament un segle, la taxa d'analfabetisme era del 60% . L'Estat espanyol havia desenvolupat tard i malament el sistema d'instrucció pública i les diferències d'alfabetització pel que fa als països de l'Europa Occidental eren abismals. L'escola pública (l'elemental) era la suma dels resultats d'un panorama polític dominat pel caciquisme i d'un escenari social corcat per la misèria. Manca de mestres, usos precaris de tècniques pedagògiques, mancances econòmiques i necessitat del treball infantil, havien fabricat un còctel letal que perpetuava l'analfabetisme. L'escola privada, instaurada per les ordres religioses, no oferia millors condicions. I les acadèmies privades, creades per iniciativa particular d'alguns mestres, intentaven, com podien, cobrir aquells dèficits. Amb aquest quadre resulta fàcil imaginar que l'educació superior era, encara, patrimoni exclusiu de les classes privilegiades. Per als fills de les classes populars dels estudis universitaris eren una quimera. L' accés universal a la cultura ia la capacitació professional , amb l'objectiu de formar quadres tècnics, es convertirien en la pedra angular de la política de la Mancomunitat. El desafiament de Prat de la Riba Per fer realitat el projecte de la Mancomunitat, Prat de la Riba i el seu govern es van inspirar en els principis de la Escola Nova , que havia postulat la reconeguda pedagògica, feminista i humanista italiana Maria Montessori. L'Escola Nova , coneguda també com educació democràtica , era un moviment que repensaba el sistema educatiu des dels fonaments i ho entenia no com un procés reglat d'instrucció sinó com un ambient de llibertat -de exposició i de debat d'idees- que afavoria l'aprenentatge de les matèries i la formació humana i tècnica dels alumnes. El 1914 es creaven les Escoles d'Estiu per a formar els mestres en actiu en les innovacions pedagògiques. El 1915 la Mancomunitat inaugurava a Barcelona la seva primera Escola Montessori que, a diferència del sistema d'instrucció estatal, impartiria l'ensenyament en català . I el 1919 es posava en funcionament l'Escola Normal, una institució de formació pedagògica destinada a proveir les escoles. Formació, modernitat, llibertat, democràcia i cultura catalana seria l'eix principal d'aquell projecte que, a poc a poc i amb molta determinació, s'aniria estenent pel conjunt del país. El segon esglaó d'aquella innovadora escala seria la creació d' escoles de capacitació professional i escoles tècniques, que implementarien les tècniques acadèmiques i científiques més modernes i innovadores i que s'impartirien les matèries en català . Una altra vegada l'eix formació-modernitat-llibertat-democràcia-cultura catalana. La Mancomunitat assumiria la coordinació de les escoles tècniques creades en els anys precedents a iniciativa de la mateixa societat. A l'Elemental del Treball, d'Enginyeria Industrial, de Directors Tècnics d'Indústries Tèxtils, de Blanqueig (no de capitals), de Tintoreria, de Estampació i de Adoberia de Pells, se sumarien la creació, durant el govern de la Mancomunitat, de l'Institut de química Aplicada, el d'Orientació Professional i de les escoles d'Alts Estudis Comercials, d'Indústries Mecàniques i de Directors d'Indústries Químiques i d'Indústries Elèctriques, absolutament necessaris per donar atenció a la multisectorialitat de la indústria catalana i per garantir el viatge cap a la Segona revolució Industrial. La crisi com a argument recurrent El final de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va sumir l'Estat espanyol en una profunda crisi de naturalesa estructural. L'esquema econòmic espanyol, fonamentat en la neutralitat política durant el conflicte mundial, es revelava del tot inútil en un nou escenari de pau. La vaga de la Canadenca (1919), que faria de Catalunya el primer país d'Europa en aconseguir la jornada laboral de vuit hores , posava en relleu la força d'un moviment obrer cohesionat i potent que dispararia totes les alarmes a la tradicional pinça formada per els elements més reaccionaris de la societat catalana i les oligarquies agràries i bancàries espanyoles. Puig i Cadafalch , líder de la Lliga Regionalista i president de la Mancomunitat des de la prematura mort de Prat de la Riba (1917), va mantenir ferm el timó, malgrat l'escenari de violència -alimentat per les clavegueres de l'Estat- que aconseguiria el punt culminant amb els assassinats de l'advocat laboralista Francesc Layret (1920), i del dirigent sindical Salvador Seguí, " el Noi del Sucre " (1923), i les detencions, deportacions i empresonaments massius d'activistes obrers, condemnats amb judicis sense garanties processals. Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat. Font Universitat de Barcelona En aquest escenari de crisi i violència, en bona part fabricat a propòsit i que es coneix com "els anys del pistolerisme de la patronal", es va produir el cop d'estat (1923) del general Primo de Rivera , capità general de Catalunya, amb el vistiplau entusiàstic del rei Alfons XIII , d'una part de la alta burgesia catalana i de les oligarquies agràries i bancàries espanyoles . La pinça reaccionària. El cop d'estat es traduiria amb la immediata dissolució de les Corts espanyoles i amb la intervenció de la Mancomunitat de Catalunya . Puig i Cadafalch i Cambó, que en aquells moments compartien el lideratge de la Lliga Regionalista, encara que inicialment havien confiat en Primo de Rivera -convencidos que el cop d'estat era una operació regeneracionista-, acabarien exclosos del nou ordre polític. Primo de Rivera, que reveladorament va conservar el càrrec de capità general de Catalunya, va destituir Puig i Cadafalch i nomenar en el seu lloc al militar Carlos Lossada Cantenac, d'origen català, amb la missió concreta de desbaratar tota l'estructura de govern i tota l'obra política de la Mancomunitat. El desbaratament de l'escola catalana Lossada, un militar que havia guanyat les medalles en les guerres de les colònies i que vivia instal·lat en un passat de arnades glòries imperials, es va revelar, malgrat la seva curta estada, com un eficaç element per aplicar el decàleg del nacionalisme espanyol. La Mancomunitat havia creat un sistema educatiu modern i innovador presidit per l'eix formació-modernitat-llibertat-democràcia-cultura catalana que xocava frontalment amb la idea atàvica i eterna d'Espanya que lideraven les oligarquies agràries i bancàries espanyoles. A propòsit del debat a les Corts espanyoles del projecte d'Estatut d'Autonomia català (1920) que contenia l'article que oficialitzava la llengua catalana per a, entre altres coses, donar plena cobertura jurídica a l'ensenyament en català, que ja es duia a terme a les escoles de la Mancomunitat, Milans del Bosch -un altre element que tindria un protagonisme destacat en el cop d'estat de 1923 i la posterior repressió- va publicar en un rotatiu de Madrid que " en comptes d'elevar a aquests analfabets al nivell de la cultura espanyola, si es dóna auge al català, es rebaixarà la cultura a Catalunya al nivell de la que tenen els seus rabadans ". Aula de l'IQA de la Mancomunitat. Font Mancomunitat Desbaratar la xarxa educativa de la Mancomunitat seria la prioritat del colpista Primo de Rivera i el seu règim dictatorial. Sempre amb la complicitat entusiàstica de la pinça reaccionaria (monarquia, oligarquies espanyoles, alta burgesia catalana), que es resumia en la màxima del propi Primo de Rivera: " la tasca de la Mancomunitat ajudava a desfer la gran obra nacional ". Una curiosa i reveladora cita que posava en relleu el conflicte entre modernitat i eternitat, entre innovació i atavisme i entre polítiques socials i interessos de classe; que il·lustraven clarament quin era el posicionament de la Mancomunitat de Catalunya -de la societat catalana- i la del govern d'Espanya -de les oligarquies dominants. La llengua catalana i el model d'escola catalana van ser el blanc principal, l'objectiu prioritari a destruir, d'un nacionalisme espanyol reaccionari, classista, antisocial, atàvic i arnat instal·lat en els contravalors d'un passat de supremacia i imperialisme que no admetia altra arquitectura de Espanya que la pròpia, tot i els costos socials, polítics i econòmics, i la hipoteca de futur que comportaven. La caça de bruixes Lossada seria substituït poc després per un altre personatge sinistre i reaccionari. Alfons Sala Argemí , un furibund anticatalanista i antiobrerista àvid de poder, completaria la missió de desbaratar la Mancomunitat . Sala, amb el suport de les autoritats governatives de Madrid i l'aparell policial i militar de l'Estat espanyol, iniciaria i completaria un terrible procés de depuració -una autèntica caça de Bruges- contra els mestres i pedagògics més implicats en l'obra educativa de la Mancomunitat . Durant el bienni 1924-1925 es van obrir centenars d'expedients disciplinaris contra mestres, pedagogs i gestors que acabaria amb centenars d'acomiadaments, sancions econòmiques i inhabilitacions per exercir la docència o la direcció de centres educatius. La dictadura de Primo de Rivera -i d'Alfons XIII, no ho olvidamos- va depurar i va desnaturalitzar l'escola catalana, vista com una amenaça en la seva idea d'Espanya i, en ares del patrioterisme espanyolista -o sigui, dels interessos de les classes privilegiades - la va cobrir pel fosc atavisme doctrinari que imperava en un sistema educatiu que censaba un 60% d'analfabetisme.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)